dimarts, 12 de juny de 2012

Personatge fictici

En Jordi era un home desgraciat, perquè no trobava xicota. Però no us penseu que era perquè era un home lleig i pobre, sinó tot el contrari, era un home molt atractiu. Tenia els cabells tan rossos que brillaven com el sol i era molt alt. Era un home molt ric, amb una casa molt luxe enorme.
Però el seu defecte i el problema que tenia era que no parava de parlar, parlava i parlava...
Una cosa que li va passar fa temps és que va tenir una cita amb una noia molt simpàtica i maca. Però en la cita, en Jordi no li va deixar dir una sola palabra i després de la cita no parava de trucar-li i trucar-li...
Fins que  un dia a la noia se li va acabar la paciència i el va denunciar per assetjament sexual. Arran d'això, el van multar i va passar un dia a la presó.
Per això ara en Jordi ja no parla amb les noies, perquè té por. I s'ha comprat un ós de peluix amb qui parla tot el que vol sense que el denunciï ningú.

dijous, 10 de maig de 2012

Autors exiliats com Pere Calders


Exili: Allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics.

Mercè Rodoreda
L'obra de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Romanyà de la Selva, 1983) travessa els punts cardinals de la literatura moderna occidental, que es fa contemporània a partir de l'experiència de la guerra i, molt en particular, de l'exilio.as novel·les de Mercè Rodoreda són les grans novel·les de la literatura catalana moderna. Com va succeir amb tots els autors de la seva generació, l'obra de Rodoreda està marcada per la guerra civil espanyola.

Josep Carner
La vida de Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona 1884 - Brussel·les 1970) comprèn un període apassionant de la literatura i, en general, de la cultura i la història de Catalunya.Encara que *Carner es va dedicar fonamentalment a la poesia (era conegut amb l'apel·latiu de "príncep dels poetes"), també va aconseguir l'excel·lència amb la seva prosa, essencialment en narrativa breu, teatre i en moltes traduccions 
s'involucra en la tasca de la *Mancomunitat; opta per la carrera consular, en una espècie de peculiar allunyament que ho convertirà en un lúcid observador de la dictadura de Cosí de Rivera i de la dinàmica que en els anys trenta va acabar portant al país a la Guerra Civil; escull l'exili mexicà i acaba tornant a l'Europa en reconstrucció després del malson de la Segona Guerra Mundial, instal·lant-se a Brussel·les, la ciutat que es convertirà en els anys cinquanta en el cor de l'europeïsme.

Josep Palau i Fabre
Barcelona, 1917-2008. Palau i Fabre inicià la seva carrera literària amb el cultiu de la poesia cap a finals dels anys trenta. En els difícils moments de la guerra fou quan el poeta va sentir necessitat de consolidar un espai interior amb l'escriptura.
Carles Riba
Barcelona, 23 de setembre 1893 - 12 de juliol 1959, va ser un escriptor i poeta català. Compromès amb el catalanisme i amb la II República Espanyola, es va veure obligat a exiliar-se a Montpeller (França) després de la victòria franquista.

Joan Oliver
Va ser un altre exiliat i poeta, narrador, traductor, entre d'altres. Es diu que és un autor difícil de situar des d'una perspectiva generacional: nascut el 1899. Publica el primer llibre -de narracions- l'any 1928 i no es dóna a conèixer com a poeta fins el 1934 -circumstància que l'apropa cronològicament a Espriu, Rosselló-Pòrcel oVinyoli. D'altra banda, després del compromís amb la causa republicana i l'exili consegüent, assoleix el seu punt àlgid de prestigi els anys seixanta, pels punts de contacte de la seva obra amb l'anomenat "realisme històric".

dijous, 12 d’abril de 2012

Els motius d'Antígon

Tant la tragèdia de Sòfocles com la d'Espriu la protagonista morirà per no voler acceptar les lleis imposades pel rei Creont. Quins són els motius d'Antígona per no obeir les ordres de Creont? Es pot salvar Antígona com li demana Eumolp en el segon acte? Tant si la resposta és afirmativa com si és negativa, argumenta-la.


Els motius d'Antígona són que com a germà seva té que enterrar al seu germà i com ella diu que les lleis humanes no están damunt de les divines. I com a persona la seva obligació es obeir els déus i no tem a les conseqüències que això li comporta ja que ella el que tem es els déus no a Creont.
Antígona es podia haver salvat si no hagués desobeit les ordres de Creont.

dimarts, 10 d’abril de 2012

Breu argument d'Antígona

El punt de partença de la història és l’enfrontament pel poder dels dos fills mascles d’Èdip, rei de Tebes, que sense ell saber-ho ha matat el seu pare Laios i s’ha casat amb la seva mare Iocasta; maleïts pel seu pare, aquest fills mascles es diuen Etèocles i Polinices; el primer s’ha quedat com a rei a Tebes i l’altre torna ara amb un exèrcit a assetjar-la per recuperar la reialesa. La primera part de la tragèdia d’Espriu, des de dins del palau de Tebes, posa en escena de primer un grup de dones (Eurídice, Euriganeia, Astimedusa) i un esclau geperut, Eumolp, i després Etèocles, Antígona, Creont i Ismene; i, encara, quatre veus intervenen al final.

Al començament d’aquesta primera part, encara posen les dones esperança en una solució pacífica del conflicte, gràcies a la mediació d’Antígona; al final, Etèocles i Polinices s’han matat l’un a l’altre, hem pogut veure com Creont atiava Etèocles a enfrontar-se ell al seu germà («Fes-me cas. Que ningú no digui "Creont aconsella la impietat." Et sentiràs cridar "Covard!" T’assenyalaran amb el dit i et cridaran "covard" pels carrers. Però jo sé que no ets un covard, tothom sap que no ho ets. Lluitaries amb el teu germà, si no fos pel meu consell. No combatis contra la teva sang») i ara, morts els dos germans en l’enfrontament entre ells el veiem, ell que l’ha propiciat, manant, dictant qui és bo i qui és dolent; ja decreta, ell, abans de la secció en alexandrins, el que serà el nucli de l’acció subsegüent: que l’honor correspon només a Etèocles —el nom del qual és parlant, vol dir de glòria certa, de debò— i que Polinices —el nom del qual també és parlant, vol dir de molt de conflicte o rivalitat— queda condemnat, insepult, a l’oprobi i a ser menja d’ocells i de gossos («I mano també que l’altre cos sigui exposat nu als ocells i a la nit»).
La segona part té lloc fora, en l’erm que és el lloc de la desolació dels humans, de la tristesa del món contemporani. L’erm on hi ha el cos de Polinices, i la tempesta, aquella nit. En aquest paisatge, més shakeaspearià que grec, d’una desolació gens emfàtica però una mica romàntica, típic de la poesia europea del Nou-cents, on sovint coexisteixen dolor i lucidesa, trobem Tirèsias, el cec, i el grotesc Eumolp, Antígona, també Euriganeia i Ismene. La tempesta, la inexorable «maledicció divina», que diu Tirèsias, l’obstinació d’una noia que veu la mort i fa el que creu que ha de fer, honorar el mort exposat a les feres, en l’erm, el seu germà. Altre cop les paraules justes, repartides. Eumolp és un altre nom parlant, un invent d’Espriu en la història d’Antígona; vol dir qui canta bé, o sigui el poeta. Ell i Tirèsias componen una mena d’instantània dels intel·lectuals, entre la lucidesa i la covardia, entre la compassió i el sacrifici. La despullada intensitat d’aquesta segona part és tallant i molt profunda; i acaba amb la realitat, amb la presència dels guardes que són allí per tal d’impedir el que està fent Antígona. En la primera secció, Tirèsias i Eumolp componen una parella, un cec i el seu pigall, entre l’amarguesa («Anuncio a la força la desgràcia dels altres. No sé res de mi», somica Tirèsias) i la ironia feridora («La visió em commou», diu Eumolp del que diu un cec que no hi veu), que s’adiu amb la importància, tot al llarg de l’obra d’Espriu, de la ceguesa i les seves imatges. Aquí conjuminant tots dos una imatge de la saviesa entre la religió i l’enginy; una imatge que, per una banda, contrasta amb l’esperança i el desesper, amb l’angoixa i el nerviosisme de les dones, des de la primera part fins al final del drama, i, per altra banda, amb l’astúcia i impassible sang freda dels consellers de la tercera part. En la segona secció, Antígona compareix resolta a cobrir amb pols el cadàver de Polinices, seguida per Ismene i Euriganeia; ambdues volen ajudar-la, però Ismene es va fent enrere i Euriganeia no té força: acaben tornant a la ciutat amb Tirèsias (i allí es presentaran davant de Creont en la tercera part). Des que arriba, Antígona és l’altra cara d’aquell erm on els ocells s’han acarnissat amb el mort insepult, un lloc la terrible, insofrible desolació del qual es representa com la pudor de descomposició que no pot suportar Ismene («Defalleixo davant la tempesta i la nit, la repugnant olor d’aquest cos, aquests ocells»). Amb Antígona es quedarà Eumolp; es defineix ell mateix com «un esguerrat albardà» i afirma, sense grans mots però fidelment i abnegada, que es queda amb ella perquè «tan sols tu has estat bona amb mi». La noia el descobreix en el seu sacrifici; en l’acceptació per l’histrió de la sort d’ella reconeix Antígona, també sense grans mots, l’abnegada fidelitat d’ell: «Et tenia a la vora», li diu, «i no et coneixia».
La tercera part torna a dins del palau on ara mana Creont, envoltat de consellers —com un altre cor— el corifeu dels quals és el Lúcid conseller, un personatge introduït en la darrera versió al qual correspondrà el llarg parlament conclusiu de l’obra. Hi ha Tirèsias, que, com que sap el que ha passat fora, prova d’aconseguir que Creont permeti sebollir Polinices, un missatger que ennova del que ha gosat fer Antígona quan Creont acaba de tancar-se en banda a cap altra solució que no sigui el seu decret («És inútil. He parlat»), Eurídice, ara la dona del nou tirà, plena de recança davant del llinatge d’Èdip, Eumolp i Ismene —el primer, el poeta, que tria d’acompanyar Antígona a la mort; la segona, la germana, que Antígona definitivament no vol al seu costat. Un interior, aquest del palau, entre l’erm de la segona part, on roman el cadàver de Polinices, i la mort fosca, soterrada («el seu destí», en diu Espriu), a què és condemnada Antígona. Quan Creont dubta, la prudència dels consellers rebla la condemna de la noia; a les darreres paraules d’ella, que cloïen l’Antígona 1939, respon la mordacitat, el realisme pragmàtic, la suficiència distanciadora del parlament del Lúcid conseller.

divendres, 16 de març de 2012

Mozart de Màrius Torres

Charles Pierre Baudelaire



Charles Baudelaire va néixer a París el 9 d'Abril de 1821 i va morir a la mateixa ciutat, París, a l'edat de 46 anys el 31 d'agost de 1867.
Va ser un poeta, crític i traductor francès del segle XIX.
A causa de la vida bohèmia que portava se'l va anomenar el poeta maleït. Des de molt jove es va convertir en un addicte a les drogues.
El 1841 va començar a participar en els cercles literaris i artístics i va destacar aviat com a crític d'art. També va ser pioner en el camp de la crítica musical i va traduir poesies d'autors com Edgar Allan Poe.
Baudelaire és considerat un dels més grans poetes del segle XIX, per l'originalitat de la seva concepció i la perfecció de la forma. És sens dubte el poeta de la modernitat francesa. Més que cap altre del seu temps, representa al poeta de la civilització urbana contemporània.
Va ser el poeta de major impacte en el simbolisme francès. Lesinfluències més importants sobre ell van ser Théophile Gautier, Joseph de Maistre (de qui va dir que li havia ensenyat a pensar) i, en particular, Edgar Allan Poe, a qui va traduir extensament.
Màrius Torres, també simbolista, admirava Baudelaire i les seves poesies, per tant es freqüent trobar-lo nombrat en algunes poesies de Torres.
Les Obres més importants de Baudelaire van ser:
En poesia: Les Flors del Mal; Els Paradisos Artificials.
En prosa: Petits poemes en prosa; Diari íntim.


dijous, 9 de febrer de 2012

Comentari de text: Quadern d'Aram

El fragment que arà comentaré pertany a les pàgines 88 i 89 del llibre del Quadern d'Aram ( edició 62 ) . Aquest fragment es situa el capítol 5, a la fase intermèdia de la història. En què Aram i Marik es troben a Marsella.
En aquest fragment Marik és la narradora i ens explica una petita part de com va ser la seva fugida. En aquest moments no saben amb certesa el que els ha passat a Vahé, les filles i l'àvia. Només saben el que els va dir el doctor Arshag que Vahé estava a la llista de morts.
El Quadern d'Aram va ser escrit i publicat ( 1997 ) a l'última etapa de la vida de M. Àngels Anglada. El fet que l'autora inclogui fragments en vers es justifica perquè l'autora sempre es va considerar una < poeta que escribia novel·les >. Les seves obres abraçaven diversos àmbits ( poesia, narrativa assaig i traduccions ). A Quadern d' Aram a part de ser una història de ficció, la major part dels fets que Anglada ens explica són certs. Anglada amb aquest llibre pretenia donar a conèixer el genocidi armeni ja que no és molt conegut i a la vegada explicar-nos la crueltat que va tenir el poble turc sobre els armenis. I també tot el que van lluitar els armenis per poder sobreviure. Anglada també va escriuré un altre llibre que tracta sobre un altre genocidi en aquest el dels jueus que és més conegut que el dels armenis, el llibre és titula el violí d'Auschwitz.

En aquest fragment ens explica Marik com ha madurat Aram i ens aclara la seva opinió ja que Aram diu que a madurat en un sol dia i Marik encanvi diu que a anat madurat durant tot el camí i totes les situacions que han tingut que viure per poder fugir dels turcs. També ens explica el perquè han anat al monestir ja que era una prometença que va fer Marik perquè el seu fill és cures de la pulmonia. I finalment ens diu l'últim adéu que van fer a la seva família i destacant que L'última paraula de Vahé van ser roses.
Aquest fragment està molt relacionat amb l'obra ja que ens explica el començament de la història, la fugida.
El tema de aquesta novel·la és clarament explicar-nos un genocidi i a la vegada fer-nos veure la crueltat humana.
Aquest fragment és situa a la meitat del llibre encarà que és el començament. Això passa ja que en la novel·la va tornat enrere i també hi ha avenços en el temps.
Aquesta obra té un grau de versemblança total.
Bàsicament aquest fragment és descriptiu, ja que ens explica com van passar els fets. I ho fa amb un llenguatge fàcil d'entendre. Amb una estructura dividida en tres parts. La primera part serià l'explicació de Marik de com s'ha fet gran Aram, la segona part seria l'explicació de l'anada al monestir de Narek i finalment la tercera part seria l'explicació d'alguns fets de la vida de Vahé.
En aquest moments la narradora és Marik i es una narradora interna ja que intervé en els fets. I en el mateix temps és una de les protagonistes.
Els personatges que intervenen en aquest fragment són:
Marik: Amb el seu rol de mare. És una dona religiosa i generosa que sempre està disposada a ajudar els altres. En aquest moments ens explica de manera clara i madura els fets que els van passar a la fugida. I dins de l'obra és una de les protagonistes i narradores.
Aram: En aquest moments dels fets que ens narra Marik, Aram té 15 anys. És un noi no gaire alt amb els ulls negres i profuns, i el cabell negre. Durant tota l'obra anirà madurant però el més destacant en aquest moments és que ell diu que a madurat en un sol dia i la seva mare Marik creu que això no és veritat sinó que anat madurant tot aquest temps. I els fets que a viscut l'han fet madurar mes d'hora. Dins de l'obra és un dels protagonistes i també un dels narradors la seva manera de escriuré no es tant cuidada com la de Marik.
Vahé: Marik el descriu en aquest fragment com un home enamorat de la seva terra. I aquesta passió sobre la seva terra la va transmetrà en els seus poemes.Pel que fa al temps i a l'espai, Marik escriu desde Marsella, 8 anys després de la fugida, és a dir el 1923.
Els trets estilístics que trobem són interrogacions retòriques com per exemple " mai no en tindrien prou, de sang armènia?" , també trobem una frase feta " ens havia tingut amb l'ai al cor", i per últim destacar el motiu de les roses, que tenen un paper simbòlic dins de l'obra, els temps feliços.
Aquest fragment juntament amb tota l'obra és molt important ja que ens transmet un fet històric que no tots coneixíem. I a l'hora entretenir-nos amb una història de ficció d'un fill i una mare.






dimarts, 31 de gener de 2012

Viatge per la Mediterrània


· Trebisonda
· Monestir de Narek
· Poblet a prop del llac Van
· Ecmiazdin
· Jerevan
· Atenes
· Corint
· Patràs
· Bríndisi
· Gènova
· Marsella