dimarts, 27 de desembre de 2011

Armènia!



El país d'Armènia: Des del 1990 és una república independent que es va segregar de la Unió Soviètica. Geogràficament l'estat armeni pertany a Àsia, tot i que està fortament lligat a Europa per raons històriques i culturals.Els seus límits són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia al sud-oest i l'Iran al sud-est. La capital és Erevan.

Història: Va ser el primer país a adoptar oficialment el cristianisme com a religió, al començament del segle IV. El país ha estat dominat pels imperis Romà, Bizantí, Persa i Otomà en el curs dels segles, excepte alguns períodes d'independència.
El 1828, el país va ser ocupat per l'imperi Rus i el 1922 s'integra, juntament amb Geòrgia i l'Azerbaitjan, a la República Socialista Soviètica de Transcucàsia. El 1936 es dissol aquesta federació i el país passa a formar part de l'URSS amb el nom de República Socialista Soviètica d'Armènia.
Posteriorment el Moviment Nacional Panarmeni (MNP) venç en les eleccions del 1990. El principal objectiu d'aquest moviment és obtenir la independència de forma legal i pacífica. Després de la caiguda del bloc el 1991, el Soviet Suprem d'Armènia declara la independència del país després d'un referèndum popular. Levon Ter-Petrosian es converteix en el primer president d'aquesta república independent.

El genocidi armeni: fou un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia de l'actual territori de Turquia efectuades per l'imperi Otomà entre finals del segle XIX i 1915.
La finalitat que es buscava era l'eliminació física del poble armeni als territoris de Turquia. En la diàspora es considera que va haver-hi un milió i mig de morts i un milió més de deportats. En l'actualitat, l'Estat turc nega oficialment l'existència històrica del genocidi armeni.

Obres que tractan el genocidi armeni:

· Els 40 dies de Musa Dagh (1933) va ser escrita per Franz Werfel.
Ressenya:
Aquesta és la novel·la que llegien els jueus del gueto de Varsòvia durant la seva captivitat, doncs la seva història reflecteix millor que cap altra la seva infausta sort i el seu martiri. Inspirada en fets reals, Els quaranta dies del Musa Dagh narra l'extermini dels armenis a les mans de l'imperi otomà -després de l'holocaust jueu, el més cruel i sistemàtic intent per acabar amb un poble al segle passat-.

Altres característiques:

El crim ominós, no obstant això, presenta un costat èpic en la resistència que durant l'estiu de 1915 mantenen els 5000 habitants armenis dels llogarets al voltant del Musa Dagh -la Muntanya de Moisés-, a la vora del Mediterrani. Gabriel Bagradian, un intel·lectual armeni ric, casat amb una parisenca i que porta molts anys lluny de la seva pàtria -un estranger sempre, allà on es trobi-, s'erigirà en l'heroi de la lluita desesperada d'aquestes comunitats, convertint la muntanya en una fortalesa en la qual barallaran per escapar a la persecució, la tortura, la gana, la reclusió en camps de concentració i, en definitiva, la negació de la seva condició humana. El drama de la família Bagradian -xoc de cultures que porten a la disgregació del matrimoni i l'enfrontament amb el fill, cerca impossible de la pròpia identitat, incomprensió del "altre", persecució de la diferència- es creua amb la tragèdia nacional i religiosa de tot un poble perseguit. Amb una sensibilitat alimentada en part per la seva condició de jueu perseguit, errant i desplaçat, el reconegut escriptor centreeuropeu Franz Werfel escriu aquí la seva millor obra narrativa i converteix aquest relat en un magistral cant a la lluita per la dignitat humana i una molt dura denúncia de l'anihilació de l'home per l'home, premonitòria de la barbàrie que caracteritzarà al món del segle XX.

· Els fills de l'Ararat (2008) per Marc Morte

A través de les paraules de l'anciana senyora Argopian, Kevin reviu la vida d'una nena i la seva família en un petit poble de l'interior d'Anatòlia fins que la barbàrie s'abat sobre ells. En aquest descens a l'infern, Araxie s'enfrontarà a la vida en tota la seva cruesa i perdrà la seva innocència per sempre, però també coneixerà persones i llocs que li demostraran que fins i tot en el pitjor dels deserts la vida és capaç de sobreviure.

· Ararat (2002) de Atom Egoyan

Està basada en la massacre de Van, durant el Genocidi Armeni.
Aquesta pel·lícula entrellaça les històries de dues famílies, amb conflictes interiors sense resoldre. Raffi, d'origen armeni, lluita amb el record del seu pare i amb les reaccions oposades que aquest record suscita en la seva mare.

dimarts, 13 de desembre de 2011

Biografia de Maria Angels Anglada


Maria Àngels Anglada va néixer a Vic el 1930. És la gran de quatre germans. Es va tenir que refugia Euskadi el 1936 a conseqüència de la guerra civil, on va comença els estudis primaris.
Va aconseguir tornar a Vic el 1939, ja que va acabada la guerra, i comença el batxillerat a l'escola de Sant Miquel.
El 1947 guanya els primers premis literaris i comença a publicar els seus primers poemes en català. En el mateix any comença l'universitat a estudiar Filologia clàssica i Lletres a la Universitat de Barcelona, on coneix el seu futur marit Jordi Geli. I assisteix a classes clandestines d'història de Catalunya.
El 1954 es casa amb Jordi Geli i entre el 1955 i 1959 neixen les seves tres filles.
És trasllada a Figueres el 1960 i comença a donar classes de Llatí i Grec.
Va conèixer Salvador Espriu que la va influenciar en la seva obra. I el 1970 va publicar el seu primer llibre de poemes, Díptic. Tot seguit el 1978 guanya el premi Josep Pla per la publicació del poema Les Closes i coneix personalment a Pla.
Maria Àngels Anglada participa en diversos moviments polítics i cívics, i on destaca la seva participació en les eleccions a favor d'esquerres. Un fet que la va deixar trasbalsada va ser la mort del seu marit el 1985 que amb el temps va influir en la seva obra.
A continuació el 1991 va ser nomenada membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
El 1994 publica el violí d'Auschwitz considera una de les seves millors obres narratives. Poc després el 1995 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, en mans de Jordi pujol, el president.
El Quadern d'Aram no va ser publicat fins el 1997. I un any després el 1998 va assumir el càrrec de vicepresidenta de la Secció Filològica de l'IEC. I finalment un any després mor el dia de Sant Jordi, el 23 d'abril de 1999.

dijous, 24 de novembre de 2011

Comentari de text: Si em vaga...

SI EM VAGA...

Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d’un cant remot.
Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.
Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,
com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu clot.

Contextualitat:

Aquest poema juntament amb més poemes van ser publicats el 1957 en el Llibre d'Absència. L'autor d'aquest poema és Josep Carner, el qual el va escriure en la seva època d'exili a Bèlgica. Josep Carner pertany al noucentisme un corrent literari i artístic català de principis del segle XX. Va començar el 1906 amb la publicació del Glossari d'Eugeni d'Ors i va acabar amb el cop d'estat de Primo de Rivera el 1923. L'objectiu d'aquest moviment era transforma la societat i posar-la a l'alçada dels corrents europeus. Aquest moviment va derivar de la Renaixença, que la seva finalitat és elevar la cultura catalana a un nivell europeu.
L'objectiu d'aquest poema va ser la declaració dels seus principis.
Les característiques més revelants del noucentisme és que buscaven la bellesa i la perfecció formal, amb el gust per les paraules arcaiques, referències clàssiques i ritmes armonics és caracteritza per l'elevada preparació intel·lectual del seu autor i el seu europeisme.

Anàlasis del contingut:

En la primera estrofa explica que viurà, si encarà li quedés vida, i que seria un supervivent d'un cant remot.
A continuació en la segona estrofa ens explica que viurà amb la cella corruguda, contra les ires i contra el fang.
Tot seguit en la tercera estrofa ens diu que viurà adreçant-se com un jutge, només mirant sense dir paraula.
I per últim la quarta estrofa estaria lligada amb la tercera estrofa posant exemples; " com la pared en seu sòtol o com la pedra en el seu clot".

El sentit del títol és posar-hi enfacis al poema ja que el títol és el començament del poema ja que vol dir " si puc..." i el poema comença dient "Viuré". El tema d'aquest poema és la vida com un camí dur, cruel i absurd. Sense poder expressar el que sent en una societat tancada.
La relació que estableix aquest poema amb el llibre de l'Absència són els mateixos valors ja que tots van ser escrits en el seu exili i llavors el va afectar en els seus poemes.
En aquest poema utilitza la metàfora i la ironia.

Anàlisi de la forma:

El tipus de poesia en aquest cas és la lírica on Josep Carner ens expressa els seus sentiments. El poema és presenta amb versos octosíl·labs d'art menor, rima consonant i femenina on només rimen els versos parells. Es troben sinalefes i elisions en els versos 1,3 i 4, també és troben sinèresis en el primer vers. Aquests fenòmens afecten al còmput sil·làbic.
El poema es divideix en quatre estrofes, cada una consta de dos versos. Es troben en aquest poema figures retòriques. En l'àmbit morfosintàctic trobem l'anafora, l'aposició. I en l'àmbit semàntic trobem la comparació. No trobem cap tòpic literari que s'adapti exactament aquest poema, però el que més s'assembla és " mal du siècte, spleen" << mal del segle, melanconia>>, estat de tristesa, detedi, davant la falta de sentit de l'existència humana.

Conclusió:

-Aquest poema << Si em vaga...>> que, amb pocs versos, esdevé una autèntica declaració de principis. S'hi apunta el contrast de la fidelitat en la solitud, de l'autoconvenciment de la distància i de crítica faciturna a una situació inabordable. Tot plegat presentat novament des del patretisme d'una vida en el d'olor del supervivent d'un cant i d'un cant ja remots.

-Aquest poema és molt bonic ja que expressa el sentiment de l'autor en el seu exili ja que està fora del seu país el que només pot fer és observar, callar i amagar-se. I encarà així segueix vivint en els mals moments.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Diferències entre el musical i l'obra de teatre de Mar i cel

Les diferències que es troben entre el musical i l'obra original són molt grans, ja que només començar la història trobem una diferència molt significativa: en el començament del musical surten el papa, el virrei Cales, etc. Carles en aquest musical és el virrei de València i el que proposa l'expulsió dels moriscos.
Una altra escena destacada del musical que no surt en l'obra, és que hi ha una escena on repleguen totes les dones cristianes i els treuen anells, collarets, etc. També li volen treure una creu a Blanca, ella s'hi resisteix, i al final no l'hi treuen. Però aquella creu no era una simple creu sinó que era un ganivet amb el qual Blanca intentarà matar Saïd.
En aquesta escena també es produeix que gràcies al grumet ( un personatge que en l'obra original no surt) es descobreix que Carles menteix ja que va dir que només era un comerciant, i no va dir que ell és el rei de València i el culpable que expulsessin els moriscos.
Ja que el grumet els va avisar ja que els va escoltar, i el que li van fer a Carles és tallar-l'hi l'orella com a càstig de mentider ( ja que era massa valuós per matar-lo)
Una escena que em va agradar i que no surtia en l'obra és quan el grumet juga amb la germana de
Blanca i li dóna una poma. Però que l'escena no acaba molt bé ja que surt Maleck però Saïd el defensa.
En tota l'obra es troben moltes escenes diferents. Les més significatives són que Blanca no va a Barcelona per ser monja com l'obra sinó per casar-se amb Ferran.
I l'escena final també és diferent de l'obra, ja que en l'obra la que mor primer és Blanca; en canvi en el musical primer mor Saïd.

Personatges:

Idriss: Representa un grumet i té un paper molt important en el musical però l'obra original aquest personatge no existeix.
Germana de Blanca: En l'obra tampoc surt només en el musical.
Carles: Segueix tenint la mateixa actitud, però un altra treball que és el virreí de València.
Saïd: En aquest musical Saïd no té una actitud agressiva ni despietada com en l'obra.
Blanca: Segueix tenint la mateixa actitud.
Ferran: No és tan bona persona com en l'obra ja que accedeix a ajudar Blanca a canvi que es salvi Saïd però que ella es cases amb ell encara sàpiguen que estima a Saïd.
Hassen: Al final de l'obra traïciona a Saïd però en l'obra no fa això.
Maleck i els altres personatges segueixen tenint la mateixa personalitat.

Conclusió:

Jo crec que el musical ha canviat tantes coses per tal que sigui animat i divertit i tingui més espectadors interesats en veure-la. I a mí m'ha agradat més el musical que l'obra.
També en el musical crec que han canviat tantes coses per poder-les adaptar al guió i a les cançons. En general el musical ha estat molt bé.


dimecres, 16 de novembre de 2011

Les llimones casolanas

Aquest poema és de Josep Carner i pertany el llibre dels Fruits Sabrosos

· Quins valors burgesos si hi deixen veure?
Doncs que la dona esta atrafegada fent el menjar i ja a estés la roba. I preparant tot abans que arribi el marit. I apareixen convencions socials com el matrimoni, l'ordre i harmonia.

· Hi ha dues parts:

Escena ràpida-> Les escenes que es desenvolupant de manera més ràpida són: la primera estrofa i tot seguit el primer vers de la segona estrofa. Ja que ens està explicant que estan fent els personatges.

-Acció estètica -> Aquesta acció es desenvolupa en la segona estrofa menys el primer vers, la tercera estrofa i la quarte estrofa. En aquesta escena es mostra que els personatges ja han resolt els conflictes i arà estan descançant. Mentimna s'ha està fent una llimonada i se la està bebent.




dimarts, 8 de novembre de 2011

Treball de la poesia

Vida

Cant de Novembre
El vermell dels arbres,
encès per la posta —dels sols invernals,
delita i penetra
lo mateix que aquells verds primaverals.
Germans, alcem els cors, que tot és bell,
el verd i el vermell!

Alcem els cors cantant la vida entera
amb els brots i am les fulles que sen van;
gosem el dia séns mirâ endarrera,
sense pensâ amb els dies que vindran.
Gosa l moment;
gosa l moment que t convida,
i correras alegre a tot combat:
un dia de vida és vida:
gosa l moment que t'ha sigut donat.
No t'entristeixin, doncs, els funerals Novembres,
ni planyis mort lo que ha tingut ple ser...
De planye és el donzell que ageu sos membres
ans d'haver—los cançat en el plaer.

Joan Maragall

-El tòpic literari que és veu clarament en aquest poema és carpe diem, aprofita el moment.

Font: Llibre de català de primer de batxillerat.




Amor

Un cors gentil m'ha tan enamorat

lo cor e'ls ulls e mon fin pensament,

que nit ejorn n'estan en gran debat

qui l'amarà d'ells tres primerament;

e veig tan fort a cascun d'ells encès

que no m'hi val saber a remeiar.

E vets com m'ha en quin joc ella mes,

que mon las cors no ho porà suportar!



Jordi De Sant Jordi

Font: Llibre de català de batxillerat

-Aquest poema pot haver-hi dos tòpics literaris, un seria flamma amoris, la flama de l'amor ja que el poeta està molt enamorat i pensar que no podrà soportar aquesta flama que l'està cremant per dins. I l'altre tòpic pot ser militia amoris, guerra de l'amor ja que l'amor que l'amor d'aquesta donà està en joc ja que l'estimen dos homes més.

-Aquest poema ho relaciono amb la canço " dos hombres y un mismo destino" de David Bustamante.

Mort

El més vell del poble

" Cap vent no mou el bri d'una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s'enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys la nit.

El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït
si ma feblesa diu que ja s'atansa
l'adéu-siau del cos i l'esperit.

Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m'espera
la fi. Pugui jo caure, incanviat,

tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat,
a un esquinçall, en altre temps bandera. "

Josep Carner

Font: Supervivent d'un cant remot. Antologia poètica de Josep Carner.

-El tòpic litarari que és pot trobar en aquest poema és la mort com a par a La Vida Eterna.



Natura

Arbres

Voldria ta ciència,
arbre, per al meu cor,
tu que en el temps geliu ets paciència
i en dia ardent aboques un tresor.
Verd amuntegament d'onades blanes
amb un sospir de pau en cada floc,
el moviment dels núvols agermanes
amb el descans del roc.
Va a cada arbreuna cèlica fortuna:
l'auró té deixes d'alba en el fullam recent,
el bedoll s'enamora de la lluna,
en el pi hi ha ditades del ponent.
Cap arbre com el freixe per alta ocelleria
quan apaivaga el dia,
tot lent, un vel ombriu;
i quan, de matinada, la boira s'esgarria,
són cabelleres d'àngel els àlbers vora el riu.
Palpita el vern, de somnis nocturns en recordança.
Tot cintes d'aigua màgica és el desmai suau.
L'om crida el flabiol per a la dansa.
El faig és una església. El roure és un palau.
Tot home es plany, i l'arbre l'espera i l'aixopluga;
li val el foc i l'aigua, li gronxa l'esperit.
Uns arbressón finestra que l'oratjol belluga,
i d'altres són com una nit.
Trigo, mandrós, d'un encís d'arbre a fer-me lliure;
ullcluc, si sento un arbre m'apar tota la mar;
i un de davant la meva finestra, fa que encar
no em dolgui prou de viure.
És en el llibre de consol que un dia
el Fill de l'Home un orb guarí,
i aquell tornat de tenebror s'esfereïa
en descobrint els vianants en el matí.
- Veig arbres que caminen- agenollat va dir.
Uns arbres que follia que corre i poc s'acaba;
arbres que mena a vagareig,
en lloc del pur misteri de la saba,
la sang en sotragueig.
-¿On vas?- les fulles diuen amb llur fidel frisança.
La branca puja sense cap pensament de mal.
Arbre frenat en una fèrtil esperança,
atura'm tu, si cal.

Josep Carner

Font: Supervivent d'un cant remot. Antologia poètica de Josep Carner.

-El tòpic litarari que és pot trobar en aquest poema és Locus amoenus: un lloc agradable.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Noucentisme

Fets històrics-------> · Moviment obrer ( 1907)
· Estat de crisis i malestar social ( principis del S.XX)


Cronologia----------> ·1906-1923


Objectius----------> · Transformar la societat i posar-la a l'alçada dels corrents europeus
· Cultura: - Educació: ·Universitaris
· Pedagògic
·Biblioteques populars
-Lengua: IEC - Normes (1913)
- Gramàtica (1918)
- Diccionari ( 1932)

· Conceptes claus: - Imperalisme: Segons Eugeni d'Ors voluntat d'exportar i modernitzar el país (Espanya) i una societat moderna catalana.
- Arbitrarisme: Voluntat de realitzar una societat ideal, que hagi i harmonia.
- Classicisme: Fixant poetes, grecs i romans del noucentisme. Domini de la raó sobre l'emoció.
- Civilitat: Model que ha de ser una ciutat basada en la polisgrega.
- Mediterranisme: Societat mediterrania, grega i romana.



Etapes:----------> - Combativa (1906-1914):- Comenza amb la publicació del Glossari d'Eugeni d'Ors.
-I estableix el marc teoric del noucentisme.
- Conviuen el modernisme i el noucentisme.
- Procedencia dels autors: joves universitaris i càtolics.
- Establerta (1914-1923):- Creen les obres.
-Procés d'institucionalització.
-La burguesia- idees conservadores.
- Opció per la literatura ensayista.

Narrativa:-------> Eugeni d'Ors. La ben plantada


Poesia:------------> Guerau de Liost. La muntanya d'amatistes

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Comentari de text de l'escena XI del segon acte de Mar i cel

Contexualització:


L'escena XI pertany al segon acte de l'obra de Mar i cel d'Àngel Guimerà, que pertany a la seva primera etapa, és a dir, a l'etapa de les tragèdies romàntiques. Mar i cel es pot situar en l'època de l'expulsió dels moriscos 20 anys després (1609 va ser l'expulsió)ja que Saïd ens explica la seva història quan el van expulsar i van matar els seus pares d'una manera tan brutal. Llavors l'obra es situa una mica després de l'expulsió del moriscos.La Renaixença va ser el moviment al qual pertany Guimerà . On ens presenta en les seves obres teatrals personatges apassionats i salvatges, i al mateix temps els contrastava amb trets d'una gran humanitat.

L'objectiu de l'obra és narrar la història d'amor impossible d'aquest dos protagonistes, com la religió i la tradició fan que mai poguin arribar a estar junts, al mateix temps ens vol fer explicar la crueldat amb què van ser expulsats els moriscos d'aquestes terres i els pirates d'aquella època. I d'aquí narrar la història d'un amor impossible i que acaba en tratègia com totes les obres d'Àngel Guimerà de la seva primera etapa, ja que els protagonistes pertanyen a móns diferents; Saïd ( pirata ) representaria el mar i Blanca (anava per monja) representaria el cel. I aquest dos mons mai es podien ajuntar només en l'horitzó o sigui per ells seria la mort que es com acaba la història.

El gènere d'aquesta obra és el teatre que està escrita en vers i al principi de cada vers hi figura el nom del personatge que l'interpreta.


Anàlisi del contingut:


Aquesta escena explica que Blanca li demana al seu cosí Ferran que quan arribin a l'Alger que la mati amb un punyal que ella porta amagat al pit. A continuació el seu pare es cobreix la cara amb les mans i se'n va a un costat plorant, ja que no vol escoltar la conversa. Llavors Ferran segueix parlant amb Blanca i sense saber-ho la va portan on es Saïd. Quan Saïd escolta la conversa, ja que estava amagat al peu de l'escala, es posa molt gelos ja que es pensa que Blanca i Ferran s'estimen. I com que no es pot aguantar finalment Saïd surt del seu amagatai i crida a Ferran que se'n torni al seu cambrot. I els tres Blanca, Ferran i Carles s'ajunten per acomiadar-se. Saïd que no pot aguantar-se més de la gelosia que té li demana a Ferran què li estava dient a Blanca. I això desemboca en una gran discussió entre els quatre inclòs Carles. I finalment acaba amb un gran conflicte en què Saïd crida els altres pirates.

El títol d'aquesta obra té un sentit molt simbòlic ja que representa que Saïd és el mar i Blanca és el cel i que mai podran estar junts només en l'horitzó o sigui que només podran estar junts morts, ja que en l'horitzó no significa que s'ajuntin només que és un fet òptic.

La idea central que l'autor transmet és una observació sobre com dues persones de creences diferents són capaces d'estimar-se, deixant a una banda les seves diferències, com seria en aquest cas la seva religió i la seva manera de viure.


Ànalisi de la forma:


L'escena XI es troba en el segon acte de l'obra de Mar i Cel. L'obra consta de tres actes. El primer acte es divideix en XIX escenes, el segon acte també es divideix en XIX escenes i el tercer i últim acte es divideix en XIII escenes. Ja que és una obra de teatre trobem diàlegs entre Blanca, Carles, Ferran i després Saïd.

Aquesta escena va augmentant dintesitat deamàtica ja que comença amb un diàleg bastant fort amb Blanca amb el seu pare i més tard amb Ferran i acaba molt més dramàtica ja que arriba Saïd i el final crida als altres pirates per una batalla.

Els personatges que surten en aquesta escena són:

Blanca: és la protagonista de l'obra juntament amb Saïd. És cristiana i està presonera en el vaixell. És la filla de Carles i cosina de Ferran. Quan van ser assaltats pel vaixell musulmà, a ella la portaven cap a un convent per fer-la monja. És una dona sensible i que és molt religiosa, això ho podem observar quan es posa a plorar per les paraules que diu Saïd i durant tota l'obra està pensant en si el que fa és correcte segons la religió cristiana.

El seu personatge evoluciona molt en tot l'obra.

En aquesta escena Blanca es mostra amb una gran contradicció amb la seva religió ja que treure's la vida és pecat i al mateix temps tampoc vol morir como una dona indigna que és el que li passarà quan la venguin probablement a l'Alger. I en aquesta escena és quan Blanca comença a sentir afecte, amor per Saïd.

Carles: és el pare de Blanca i el capità del vaixell cristià que va ser assaltat pels musulmans i sempre assumeix aquest paper mentre estan presoners. Sempre mostra una actitud de rebuig respecte als musulmans i no vol que Blanca es relacioni amb ells. Carles en aquesta escena assumeix el mateix paper ja que no vol relacionar-se ni parlar amb Saïd.

Ferran: és el cosí de Blanca. No té aquesta actitud tancada de de la religió i mai ha volgut que Blanca estigués tancada en un convent. Aquest personatge va evolucionat durant l'obra com veiem al final de l'obra que ajuda a Saïd i Blanca per poder escapar. En aquest escena Ferran encara està en contra de Saïd i comencen una discussió.

Saïd: és el capità del vaixell musulmà. Al principi de l'obra es presenta com un home dur i que és respectat per part dels altres corsaris però a mesura que va transcorrent l'obra es va fent més sensible per causa de l'amor que sent per Blanca. Mostra una actitud agressiva respecte als presoners cristians i especialment per Carles, el pare de Blanca. Al final de l'obra mor juntament amb Blanca. El seu pare era musulmà i la seva mare era cristiana. En aquesta escena Saïd comença a veure clars els seus sentiments respecte a Blanca on barreja l'amor amb l'odi.

El marc de l'obra es situa al camerot del vaixell i tots els esdeveniments passen allà.

Aquesta escena s'inicia amb el diàleg Blanca ,Carles i Ferran. I Saïd que està amagat al peu de l'escala i els altres personatges es troben a dalt del vaixell.

Tant l'estil com el llenguatge estan adaptats a l'època a la qual està ambientada l'obra.


Conclusió:


En aquesta escena que comentem, es mostren els vertaders sentiments de Saïd per Blanca. Ens mostra com els seus sentiments són mes forts que la raó ja que per Blanca té un sentiment d’odi i al mateix temps d’amor. Aquest sentiment és el mateix que sent Blanca però que encara en aquesta escena no ho accepta el que sent . O siqui en aquesta escena trobem la lluita entre l’odi ( que es s'han de sentir per les seves diferències socials i reliogioses) i l’amor ( aquest sentiment que senten els nostres personatges més enllà de la seva raó). I que finalment acaba amb el começament d’una gran batalla ocasionada per aquest dos sentiments.

dimecres, 28 de setembre de 2011

Els moriscos!

Qui eren els moriscos ?

Són els descendents dels musulmans que van romandre a Espanya finalitzada la Reconquesta. Per poder-se quedar a la península iberica van tenir que convertir-se al cristianisme ( però alguns encara així van mantenir els seus costums i també la seva llegua d'amagat)


Com vivien i quin tipus de creences tenien?

Els moriscos, diluïts en àmbits urbans on eren clarament minoritaris, treballaven majoritàriament com a artesans o traginers.

Els moriscos vivien majoritàriament en localitats diferenciades i es dedicaven a l'agricultura.

Es van veure obligats a abandonar la seva religió, la seva llengua i el seu costum. Però en les zones de muntanya els moriscos seguien mantenint la seva identitat cultural i seguien practicant, en la clandestinitat, la seva religió. Celebraven les seves festes.

Abans de la seva expulsió quina mena de mesures van emprendre de la jerarquia política i eclesiàstica?

a) tornar a la fe catòlica romana els elches o renegats, catòlica romana convertits a l'islam; b) pressionar els caps musulmans per fomentar la conversió. Normalment els mitjans de pressió eren econòmics: exempció de deutes i suborns; també hi va haver maltractaments físics. S'explica d'un Zegrí que va resistir vint dies, guanyant fama d'home dur, c) presentar al poble l'exemple dels caps convertits.

Per què la monarquia espanyola va decidir expulsar els moriscos l'any 1609? Com es va aplicar aquesta expulsió?

L'expulsió dels moriscos va ser decretada per Felip III el 9 d'abril de 1609. La mesura obeïa a motivacions de tipus religiós i social, però també estratègic. En particular, els seus principals instigadors van argumentar la real o suposada col·laboració dels moriscos amb el cors islàmic i amb el mateix Imperi Otomà, el principal enemic de la monarquia hispànica al Mediterrani. En una primera fase, el mateix any 1609, es va produir l'expulsió dels moriscos valencians, que van ser prèviament concentrats als diversos ports del regne. Ja el 1610 es va fer l'expulsió dels moriscos dels altres territoris.






dilluns, 26 de setembre de 2011

Com diferenciem pirata i corsari?

El pirata era el que robava per compte propi en el mar o a les seves zones costaneres... és un enemic del comerç marítim en general perquè es mou exclusivament pel seu afany de lucre. Es situaven al marge del sistema imperant en aquella època. En la seva majoria els pirates eren gents pobres, miserables, delinqüents, rodamóns, desertors o perseguits per les seves idees. De fet, "a la pirateria s'arribava per necessitat, difícilment per vocació".
El corsari, en canvi, era un marí particular contractat i finançat per un Estat en guerra per causar pèrdues al comerç de l'enemic i provocar el major dany possible en les seves possessions.